Follow Us On

política de Cookies

EN ELS MITJANS

“L’art cura de la soledat i ajuda en les èpoques dures” – El Periódico 19/5/2014

“L’art cura de la soledat i ajuda en les èpoques dures”

Per Olga Merino

Escriptor, col·leccionista, filantrop i sobretot un esperit lluitador. Han Nefkens (Rotterdam, 1954) fa sis anys que està establert a Barcelona, on estructura el seu mecenatge a través de dues fundacions: Art Aids i la que porta el seu nom, que premia artistes plàstics i atorga una beca a joves escriptors.

–El 20 de novembre de 1987, quan treballava com a periodista a Mèxic, vaig descobrir que havia contret la sida. Tenia 33 anys, i em va caure el món a sobre: «¿Què em queden? ¿sis mesos?, ¿què faré?». En aquella època no se sabia res sobre la malaltia. El meu germà va morir de sida.

—El seu últim llibre es titula Tiempo prestado (Alfabia, 2008). ¿Té aquesta sensació?

—Em va fer una tremenda alegria complir 60 anys el mes passat. Mai vaig pensar que hi arribaria, mai. És un regal enorme. Tots vivim amb temps prestat. L’avantatge que tinc és que estic previngut: ho vaig saber fa 27 anys, i vaig poder fer el que vaig voler.

—Després va contraure encefalitis.

—Sí, fa dos anys. D’un dia per l’altre, no podia caminar, ni parlar, ni menjar…Va ser una segona vida, una segona oportunitat. Em va costar dos anys recuperar-me.

—Encara hi ha estigma amb la sida.

—Sí. La gent se n’avergonyeix, no vol que se sàpiga, i això és una càrrega inútil. A més de perillosa, perquè aquí, a Espanya, d’entre la gent que té el VIH almenys el 30% no sap que n’és portador.

—Des d’Art Aids ajuden a conscienciar.

—Organitzem un acte cada dos anys enfocat a trencar l’ostracisme al voltant del VIH. A l’octubre s’inaugurarà l’exposició Perfect Lovers a la Fundació Suñol. Es tracta d’obres inspirades en la malaltia.

—Un milionari, amb un pur gust artístic ¿es dedica a la filantropia en lloc de donar-se ala bona vida?

—Perdoni, estic vivint la bona vida perquèfaig exactament el que m’agrada i el que emdóna plaer. És un immens tòpic això que sitens diners te’n vas a la platja, a les Maldives,i et compres un Ferrari. Els diners sónnomés una lupa que ho fa tot més gran: si estàs perdut i no saps qui ets, encara serà pitjor si tens diners.

—¿Què li aporta fer-ho?

—Sentir-me acompanyat, encara que no físicament. Miri, jo sóc escriptor i tinc el luxe de poder dedicar-me a l’escriptura sense haver de preocupar-me per arribar a final de mes. I només la idea que un altre autor pot escriure gràcies a la beca ja em satisfà.

—Donant també es rep, ¿és això?

—Exacte. He tingut el privilegi de tenir molts obstacles per superar. Si tot et resulta fàcil, si no has de fer cap esforç, ¿què aprens? Res. L’art cura de la soledat i m’ha ajudat a superar moments molt durs.

—Vostè és un col·leccionista atípic.

—Sí, m’apassiona l’art, però molt més poder-lo ensenyar. Les 450 obres de la collecció H + F (per la meva inicial i la de Felipe,elmeumaritmexicà)estanpenjadesen diversos museus del món.

—¿La seva peça favorita?

—Això és com preguntar-li a un pare a quin dels seus fills estima més. Però estic molt orgullós de l’obra que va fer l’artista Pipilotti Rist per a la Fundació Miró.

—¿Per què va escollir Barcelona?

—És com quan t’enamores d’algú: són moltes coses. Em va seduir la barreja de vida mediterrània amb la identitat catalana, que la fa diferent. L’ambient creatiu i el fet que hi hagi vida al carrer, cosa que ens falta als països nòrdics. Si has de parlar amb algú, no el cites a l’oficina, sinó que quedes per dinar.

—Això ens ho critiquen molt a Europa.

—Sí, però estan molt equivocats. Molt.