Follow Us On

política de Cookies

EN ELS MITJANS

La Vanguardia-4/3/2013

“Sim’entengués a mi mateix,no necessitaria l’art

Tinc 71 anys: vam lluitar contra la discriminació pels drets civils. Avui només lluiten els ricspel dret a ser-ho més. Vaig néixer al Bronx, però vaig tenir una escola pública excel·lent. Cap píxel no mana sobre cap altre, però formen la imatge. Col·laboro amb la Fundació Art Aids

Encara pensa que l’explosiód’una bomba és escultura?
No era una bomba. Era dinamita. Una bomba és terrorisme; ladinamita pot ser una formad’art, perquè, manipulada amb precisió, éscapaç de crear formes i buit.Es va jugar la vida per l’art. Jo no seria tan pretensiós. En una de les feines de peó havia aconseguit llicència percomprar dinamita. I la vaig utilitzar.
I l’hi van deixar fer servir artísticament?
Vaig trigar una pila d’anys per arribar a la conclusió que podia servir per a l’art. La policia no compartia el concepte, i el meu grup i jo vam acabar davant el jutge del comtat.
Els va creure?
Al cap de cinc minuts,el pobre jutge va veure que no érem terroristes sinó una colla de beatniks guillats, i va buscar la manera de perdre’ns de vista. Ens va posar una multa,però ens vam declarar insolvents.
I els va ficar a la presó?
Nosaltres estàvem encantats, però el jutgel’últim que volia era que ens quedéssim rondant pel comtat, i per tant es va adreçara mi en un to paternal i em va demanar sisplau que toqués el dos amb la dinamita.
Com va aprendre a fer-la servir?
Em vaig comprar un manual d’explosius.Vostè també en podria aprendre. Tothom pot aprendre a fer de tot si s’ho proposa.
I vostè sempre ha tingut un peu al’obra, a la mina, al port…
Com tothom. Només un deu per cent delsamericans es pot permetre viure sense treballar. Els meus pares eren obrers al SouthBronx, exceptedurant la guerra,que el meu pare va ser soldat al Pacífic. Però, a més, va voler ser artista. Primer vaig ser activistapelsdrets contra ladiscriminació racial i de les dones. Van fer una bona feina.I a més treballava al moll, embarcat en un petrolier… Als 16 anys ja era cambrer denit. D’aquesta manera, als bars del Soho vaig conèixer artistes i vaig voler ser-ne un més.
Els seus pares el van ajudar?
Quan l’hi vaig dir a ma mare, va plorar: “Li trencaràs el cor al teu pare… Artista! Aixòésper a dones i per a rics!”. I l’encertava.
…!
Només els rics decideixen l’art als consellsdels museus: què val i què no val. Ells i elsqui treballen per a ells. La resta dels americansno poden arribar a tenir criteri perquèno es poden pagar la universitat.
I l’enorme classe mitjana?
En realitat només és un deu per cent. Elsaltres es limiten a sobreviure com poden. Què és, ser artista?Jo sóc bo per definir les relacions entre untros de plàstic i un altre de fusta. I en veure-les a l’obra, potser algú pot entendre elseu propi lloc al món. Quin és el seu? Si jo m’entengués del tot a mi mateix, no necessitaria l’art.
Doncs ha tingut retrospectiva al Whitney i a grans museus dels EUA.
Al Whitney em van demanar que pengés explicacions de les obres, perquè la gent noles entendria. M’hi vaig negar. L’art s’explica a si mateix. Carai! No sé si ho van entendre o no, però en van venir a mils.
Enhorabona.
Jo no explico res; ho ensenyo. Val més diruna cosa fent-la que no pas explicant-la.
Com en va aprendre?
El Bronx no era un barri fàcil, però McCarthy va castigar els intel·lectuals progresde la universitat i ens els va enviar a les escoles públiques dels barris: professors magnífics!
I de franc.
De franc, res de res. Pagàvem impostos. Amés a Nova York es parlaven 20 idiomes i podies discutir de filosofia amb els jesuïtes i els budistes en un mateix carrer. Així vaig aprendre que ètica i estètica és el mateix.
Demostri-ho.
Miri la meva obra sobre la sida per a ArtAids al mercat de Santa Caterina. Només és una pedra. Si pots donar dignitat a una pedra, també en pots donar a un és ser humà. Entre ètica iestètica, l’error és pensar que si la teva mare és bonica i és bona, els que no són comella són lletjos i dolents.Una cosa bonica ho és arreu del món? L’art pot demostrar precisament que la bellesa i la bondat es poden expressar de moltes maneres i totes són bones i boniques. Però no tots servim per a tot.Veu els píxels de la pantalla d’aquest mòbilamb què està gravant la conversa? No els veig, però sé que hi són.Cap píxel no es creu que és millor que l’altre, per això tots treballen junts i tant els fael color o el lloc o l’origen. Cada cop que fa servir el mòbil, demostra que la jerarquiano fa funcionar les coses, sinó que se serveix del funcionament.
Al mòbil hi ha xips que manen.
No manen: tenen una altra funció. Hiha els que saben fer unes coses més bé i d’altres en fan unes altres, però això no fa ningú ni millor ni pitjor. Una infermera no és ni millor ni pitjor que un cirurgià. Però una bona infermera és millor que un mal cirurgià.
LLUÍS AMIGUET