Follow Us On

política de Cookies

EN ELS MITJANS

EL PAÍS SEMANAL – 15/04/2012

El col·leccionista que socialitza l’Art

· Han Nefkens és un col·leccionista atípic. ‘Socialitzador’

· No atresora; cedeix la seva obra als museus

· De la seva lluita contra la sida i l’afàsia que el va paralitzar, n’ha renascut un home totalment nou

Han Nefkens, holandès errant, és molt fàcil de trobar. Per a ell només un mar és el punt de partença i retorn: el Mediterrani. Aquí va arribar, fins a Niça, quan tenia 19 anys, a la recerca de llum i de gent al carrer. Aquí ha atracat, des de fa anys, en un altre port, el de Barcelona, on gaudeix tranquil i a fons de la seva tercera vida…

Jesús Ruiz Mantilla

El col·leccionista Han Nefkens

Perquè Han Nefkens (Rotterdam, 1954) pot ser considerar sobretot un supervivent. Un supervivent a qui les circumstàncies han dut també a convertir-se en un generós col·leccionista d’art, mecenes literari, impulsor de projectes de moda, escriptor –no ha deixat mai la seva vocació periodística– i viatger. Un supervivent que des de 1987 ha lluitat contra el virus de la sida i contra una afàsia i una encefalitis que, fa 10 anys, gairebé acaba amb la seva vida i que el va obligar forçosament a renéixer.

Renéixer en el seu cas sembla la paraula justa. El virus li va atacar el cervell i el va deixar absolutament paralitzat. Durant tres mesos no sabia menjar, no podia caminar, parlar, no coneixia a ningú ni es reconeixia ell mateix. Ho narra a Tiempo prestado, un llibre autobiogràfic, publicat per Ediciones Alfabia, en què Nefkens relata aquesta experiència límit que el va convertir en algú diferent, aliè a ell.

Col·leccionar i abordar projectes artístics l’han salvat després de molts esculls vitals. Ha donat sentit gairebé a tot. Però no col·leccionar per acaparar, sinó per compartir. “Fascinat amb l’art, vaig proposar a un amic director d’un museu què podia fer per contribuir-hi d’una manera original. Volia establir un vincle afectiu entre els creadors i el públic”, comenta Nefkens a la Fundació Joan Miró de Barcelona, a la qual ha donat una obra de Pipilotti Rist. “Si la llegues, jo l’admetré en dipòsit, em va dir”. I així va començar la tasca de mecenatge socialitzador. “El col·leccionisme és un mite, ben bé com voler plantar un arbre al teu jardí i creure que és teu; sempre pertanyerà a l’ordre natural, de la mateixa manera que una creació artística pertany a la societat a la qual va dirigida”.

La primera obra que va comprar també era de Pipilotti Rist i es titulava 54. Va ser el començament d’un treball coherent que l’ha dut a aprofundir en una línia d’obsessions constants: “Una cosa comuna en totes les obres és la seva força continguda, però també busco una poètica, una llum, un retrat de l’absència, que no de la mort, perquè en el fons crec que tota obra d’art és una rebel·lió contra la mort”, comenta Nefkens. Amb aquests i altres trets, l’holandès –que enguany va ser guardonat a Arco amb el Premi al Col·leccionista Internacional– ha aplegat obra de Rist, però també de Sam Taylor-Wood, Bill Viola, Shirin Neshat, Jeff Wall i Félix González Torres, entre d’altres.

Sempre se’n va voler anar d’Holanda. “De la mateixa manera que molta gent no encaixa en el seu propi cos, jo mai no vaig encaixar en el meu país”, assegura. “Volia viure en un lloc amb palmeres, sol i carrers de gom a gom, buscava un ambient més obert, color”. Aquest desig de fugir el va obligar a recalar primer al sud de França, igual que Van Gogh; després als Estats Units i Mèxic, on va trobar Felipe, l’amor de la seva vida; i ara, a Barcelona.

Amb els seus saraus, les seves tragèdies i els seus tons cridaners, Mèxic el va bufetejar i el va acaronar, a parts iguals. Aquí és on va viure al límit i on un mal dia, sense ser gaire conscient de què li deien, li van diagnosticar la sida: “Un 19 de novembre de 1987, a les set de la tarda… em van donar el paper i el vaig obrir jo mateix, al bell mig del carrer. Hi deia positiu; estava tan confús que no vaig saber si això era bo o dolent”.

Hi ha impactes que no s’obliden. Més encara en aquells temps, quan aquesta notícia implicava la mort: “Jo vaig tenir molta sort, els tractaments em van anar salvant fins que el 1996 van aparèixer uns fàrmacs que convertien la malaltia en crònica, en una part de tu mateix”.

Era l’època de la por, el desconeixement i la incomprensió. L’època de la màxima incertesa i l’espera del miracle. “Molts dels que van contreure el virus al mateix temps que jo van morir abans de poder-ho explicar. D’altra banda, m’havia d’acostumar a conviure amb preguntes molt incòmodes: Em moriré? Em faran fora? Òbviament, tot se’m va fer molt més fàcil quan vaig sentir comprensió a la feina i en la meva família, per bé que per a ells aquella paraula equivalia a sentència de mort. En aquell temps jo era corresponsal a Mèxic”.

Les sensacions fortes no queden gens diluïdes en la memòria, s’hi aferren, acomodades en algun racó del cervell i la pell, ferotgement ancorades amb el record dels traumes: “Era com contemplar al cinema un tràiler d’una pel·lícula que encara no s’ha estrenat quan de fet tu ja l’estàs vivint”.

Amb el temps va vèncer tots aquests revessos, però igualment en va tenir uns altres. Una complicació i una infecció al cervell van acabar amb un Han i un cop més la fortuna i una medicació adequada en un hospital d’Holanda, on el van internar tan bon punt va sentir els símptomes, van donar a llum un altre Han. “Del primer no me’n recordo, si m’esforcés per tornar a saber com era ho aconseguiria, però no m’interessa”.

S’estima més quedar-se amb el Han d’ara. Molt més filòsof, més reflexiu, més tranquil. “Molt més conscient de la fragilitat de l’ésser humà, però també, i precisament per això, de la seva força”. El nou Han s’estima més cancel·lar els seus compromisos a canvi d’anar a fer un tomb llarg amb la seva gossa. El nou Han sap que tot el que pugui viure ara no ho ha de deixar per més tard.

Potser tot plegat li ve d’haver-se vist obligat a redoblar esforços. “Tornar a aprendre a parlar, menjar, caminar, és una punyeta, però té les seves parts bones”. Com quines? “La sensació que certes coses que ja coneixes les fas per primer cop. La sensació de ser verge…”.

És possible que no tothom que hagi passat per aquesta experiència caigui en aquest matís. Però en si mateix comporta una força immensa. Verge a l’hora de tornar a provar un pastís Sacher, verge en assaborir un plat d’enciam amanit únicament amb oli, vinagre i sal. “Qui té durant la vida l’oportunitat d’experimentar per segon cop alguna cosa per primer cop?”, es demana a Tiempo prestado. Verge en fer l’amor. “Va ser més fàcil que aprendre a caminar de nou, potser perquè jeia i no hi havia cap raó per témer una caiguda”, explica Nefkens. Envejable i paradoxal, conscient d’haver trobat un motor plaent en la sinuosa i no sempre encertada tasca de reconstruir-se.

Va superar molts desequilibris. “Era extrem en tot. Em vaig enfrontar al desequilibri i a la disbauxa absoluta. Feia el que em venia de gust; si em volia menjar tres trossos de pastís, me’ls menjava i, si em volia comprar sis camises, me les comprava. Em va costar aprendre el raciocini, la normalitat”. Moltes d’aquestes sensacions superades ara el fan sentir tot sovint invencible. Si compara la seva relació amb totes dues malalties, troba que la sida s’ha apoderat d’ell d’una manera abstracta, mentre que els daltabaixos de l’encefalitis van ser quelcom molt més concret. Això l’ha dut a la gosadia.

“No sé si em sento capaç de tot, però ho intento”. Formar una col·lecció arriscada, atorgar beques literàries per a joves –com la que acaba d’engegar amb Alfabia Ediciones i la Universitat Pompeu Fabra–, no deixar d’escriure… “Puc fer-ho, tinc els mitjans, per què no llançar-m’hi?” I ell mateix dóna la resposta. La fortuna familiar d’un hereu de pare arquitecte i constructor li ho permet. Per bé que ho fa amb la consciència clara que tot es pot acabar de cop i volta: “Amb tot, me n’aniré amb la sensació de perseguir els meus desitjos, mai no em penediré de res del que he fet, no he deixat mai res per més tard”.