Follow Us On

política de Cookies

EN ELS MITJANS

“Una col·lecció és una passió privada amb un benefici públic” – El Cultural

EL CULTURAL

17-II-2012

ARTE – EL COLECCIONISTA

Han Nefkens:

“Una col·lecció és una passió privada amb un benefici públic”

És un dels principals col·leccionistes europeus, col·labora amb el Museu Boijmans de Rotterdam en la producció d’obra i acaba de rebre dos importants reconeixements al col·leccionisme al nostre país, el d’ARCO i el premi GAC de les galeries catalanes. Per a Han Nefkens el mecenatge no és ni més ni menys que compromís.

No compra ni una sola obra des de 2006 i, malgrat això, és un dels col·leccionistes europeus més compromesos amb l’art. Nascut a Rotterdam el 1954, Han Nefkens ha viscut i ha viatjat per tot el món fins a arribar a Espanya, concretament a Barcelona. Convidat per la Fundació Foto Colectania, va venir per mostrar-hi la seva col·lecció; dos anys més tard, el 2008, s’instal·lava definitivament a la capital catalana. Durant aquests anys la seva col·lecció s’ha incrementat de manera important, però sempre de produccions específiques que ell mateix finança. Ha fet un pas endavant en el col·leccionisme particular.

Des dels inicis, el seu modus operandi ha estat diferent del de la resta de col·leccionistes. Va ser el 1999, mentre visitava una exposició de Pipilotti Rist a París, quan ho va decidir: “Jo vull formar part del món de l’art”, es va dir a si mateix. Però la seva relació no podia ser la d’un comprador que vol decorar la sala de casa seva i encara menys la de comprar per emmagatzemar. Nefkens volia compartir les obres. “Vaig pensar com fer-ho durant un any i aleshores vaig conèixer Sjarel Ex, que dirigia en aquell moment el Centraal Museum d’Utrecht. Li vaig parlar de les meves inquietuds i vam arribar a un acord: tot allò que jo adquirís aniria directament al museu holandès en forma de préstec de llarga durada. A partir d’això, van anar sorgint col·laboracions similars amb altres centres.” Així és com va passar amb les seves primeres adquisicions: Bill Viola, Tony Oursler i, per descomptat, Pipilotti Rist.

COMPRAR PER AL MUSEU

–Aquesta forma de comprar es reflecteix d’alguna manera en la H+F Collection?

–Sens dubte. Tinc 450 obres de 87 artistes, i de gairebé tots els artistes he comprat diverses obres, de vegades de diferents èpoques, amb la voluntat de mostrar-ne el recorregut. He comprat també sèries senceres de fotografies. Des del principi volia comprar sense haver de preocupar-me per la mida; vaig comprar escultures, instal·lacions, peces enormes, sempre pensant en el museu.

Però Nefkens, que també és escriptor, no podia aturar-se aquí. La seva personalitat, inquieta i compromesa, el va dur fins a l’estadi següent. “Després d’un temps col·laborant amb els museus, vaig adonar-me que un dels problemes que tenen els artistes és la manca de finançament per a les seves produccions. Durant els darrers cinc anys he encarregat obres específiques que produeixo, de vegades en col·laboració amb el mateix museu o a partir d’una proposta seva.” És així com han anat sorgint també les peces que tresoreja en les seves dues fundacions, ArtAids i H+F. “La Fundació ArtAids vol conscienciar sobre el problema de la sida i alhora eliminar-ne l’estigma. Sóc seropositiu i aquesta és una qüestió important per a mi. Són obres inspirades en el VIH, però gairebé sempre de manera metafòrica. Peces que tenen a veure amb grans idees, amb l’aïllament, per exemple, però també amb l’alegria de viure”, explica.

Així doncs, ben aviat va donar prioritat a aquesta manera de treballar amb artistes i museus: “M’agrada el treball per encàrrec, és un vot de confiança per a l’autor. Es produeix una obra completament nova per a un espai concret, un museu. L’artista està content perquè porta a terme una obra nova, el museu ho està perquè té una obra original i específica i jo ho estic perquè he viscut de prop tot el procés de creació. Em sento com una llevadora que ajuda en el part.”


–Des del principi es va adonar que la seva col·lecció era alguna cosa més que un assumpte privat?

–Una col·lecció és una passió privada, però amb un benefici públic. L’art és un reflex del nostre món fet per al món; com més gent hi accedeixi, millor.

– No s’ha plantejat tenir el seu propi espai d’exposició?

–Mai. M’agrada treballar amb diferents institucions. A Holanda col·laboro amb el Museu Boijmans; a Barcelona, amb la Fundació Miró –vaig produir una de les obres per a l’exposició de Pipilotti Rist– i amb el MACBA acabem de crear un nou premi, dotat amb 50.000 euros, destinat a produir l’obra d’un artista no occidental.

MOLT MÉS QUE EUROPA

I heus aquí un altre dels seus interessos: l’art dit “perifèric” ocupa un lloc important en la seva col·lecció. Entre les seves obres preferides hi trobem peces del sud-africà Zwelethu Mthethwa, el japonès Rinko Kawauchi o el tailandès Manit Sriwanichpoom. “El món és molt més que Europa o els Estats Units, hi ha artistes molt interessants en llocs dels quals no s’ha sentit mai a parlar. Faig esforços per conèixer aquests artistes, he viscut en molts països i he viatjat molt, sóc cosmopolita i això es reflecteix en la meva manera d’entendre l’art”, explica Nefkens, que ha viscut a Londres, els Estats Units, França, Mèxic i que ha passat llargues temporades a Tailàndia. A Barcelona s’hi va quedar perquè li encanta la vida mediterrània, “la gent pels carrers, els llargs dinars dels diumenges, el cel blau. A Barcelona hi ha un ambient artístic bastant actiu i m’hi han rebut amb els braços oberts”.

–Tot i així, només hi ha dos artistes espanyols a la seva col·lecció, Carmela García i Prudencio Irazábal; no li interessen?

–De fet, és l’evidència de la manca d’artistes espanyols en l’àmbit internacional. Durant els anys en què vaig comprar art, de 2001 a 2006, ho feia a les grans fires de Basilea, Londres i Nova York, i a les grans galeries; no s’hi troben artistes espanyols, però això no significa que no m’interessi l’art espanyol. De fet, l’any 2009, per a la primera exposició d’ArtAids a Barcelona vam establir col·laboració amb diferents artistes espanyols.

–Per la seva col·lecció, sembla que es manté molt fidel a un grup no gaire ampli d’artistes.

–Seguir un artista és important. Encarregar una peça és comprometre’m amb un artista i amb el seu treball i aquesta és una relació que s’estén en el temps, no ha de passar només una única vegada.

–Com ha de ser una bona col·lecció?

–Una bona col·lecció ha de reflectir el col·leccionista. Quan es veuen les obres s’ha d’intuir la personalitat del comprador, el qui hi ha al darrere. Un conjunt de 100 obres de 100 artistes diferents és una col·lecció dispersa, i passa el mateix amb les col·leccions genèriques que reuneixen molts artistes de moda però que no diuen res del col·leccionista; són col·leccions intercanviables.

–L’art, l’ha canviat?

–Absolutament. L’art no és només una manera de veure el món, també és la forma de mostrar al món qui sóc. Gràcies a l’art formo part del món de forma activa.

Paula Achiaga

“La manca d’artistes espanyols en la meva col·lecció és l’evidència de la manca d’artistes espanyols en l’àmbit internacional: a les fires i les galeries on comprava n’hi havia molt pocs”

“Una bona col·lecció ha de reflectir el col·leccionista. Un conjunt de 100 obres de 100 artistes diferents és una col·lecció dispersa i intercanviable. No diu res del comprador”