H+F
Han Nefkens va començar a col·leccionar art l’any 2000. La Col·lecció H+F, anomenada així per les inicials dels noms del seu impulsor i de la seva parella, Felipe, es troba en dipòsit en diversos museus dels Països Baixos i en altres països. Actualment, Han Nefkens no només col·lecciona, sinó que també impulsa projectes artístics internacionals, sovint en col·laboració amb museus i altres institucions del món de l’art.
Fundació Han Nefkens
La Fundació Han Nefkens és una organització privada sense ànim de lucre fundada a Barcelona l’any 2009 amb l’objectiu de produir obres d’art contemporani. L’objectiu principal és estimular la creació artística a Barcelona tot oferint a artistes d’altres indrets del món l’oportunitat de realitzar peces i intervencions a la ciutat i fomentar i promocionar altres aspectes de la creació contemporània.
Han Nefkens
Compartir és per a Han Nefkens l’antídot contra la soledat. Ho fa a través dels seus projectes artístics i contra la sida i a través dels seus escrits. El 1995 va fer el seu debut amb la novel la autobiogràfica Bloedverwanten (“Parents”), seguida de Twee lege stoelen (“Dues cadires buides”, 2006) i De gevlogen vogel (“L’ocell va volar”, 2008). El seu darrer llibre, publicat en traducció al castellà, va aparèixer el 2011 sota el títol Tiempo prestado. Nefkens també escriu peces curtes, “vinyetes”.
DEIMANTAS NARKEVIČIUS
Deimantas Narkevičius va néixer el 1964 a Utena (Lituània) i viu actualment a Vílnius.
Va començar a treballar en cinema a principis de la dècada de 1990. Les seves pel·lícules exploren la complicada pràctica de la memòria i retraten una societat contemporània confrontada amb els dolorosos processos de la història. La càmera li oferia l’oportunitat d’explorar diferents narratives i li permetia jugar amb el pas del temps. En el cinema va trobar el mitjà perfecte per explorar tant el so com el llenguatge visual.
La disjuntiva entre les paraules i les imatges a les seves pel·lícules revelen la impossibilitat d’un documental objectiu. Defuig els primers plans, que són una característica habitual dels documentals contemporanis, emprats habitualment per provar la veracitat del testimoni en una entrevista. Els personatges centrals de les narracions de Narkevičius no surten sovint en pantalla i són reemplaçats per objectes, dibuixos o altres substituts.
Ha exposat de forma individual i col·lectiva, entre d’altres, a la 29a Biennal de São Paulo (2010), la BFI Southbank Gallery (Londres, 2009), la 11a Biennal Internacional d’Istanbul (2009), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid, 2008), Secession (Viena, 2008), el pavelló lituà de la 49a Biennal de Venècia (2008), Skulptur Projekte Münster 07 (Münster, 2007) i la 50a Biennal de Venècia (2003).